top of page

El llast sobre la diana

Tot just sortir d'aquella tàvega vaig decidir que el meu estimat amic de tota la vida seria un llast per a mi i la missió. Així que vaig decidir deixar‑lo al poble i seguir sol. Feia molta calor aquella nit i vaig haver d'esperar que el temps permutés. Gràcies a la pluja podria avançar silenciosament fins a l'interior del castell. Al cap de quatre dies el temps va fer un  canvi sobtat. Era una nit fosca amb molta pluja. Vaig decidir escalar el mur de més de 20 metres. No em va ser massa difícil entrar als passadissos del castell. Des de les finestres es sentia el fimbrar del vent com si es tractés d'una melodia misteriosa. Un cop davant de la porta del rei vaig treure la meva navalla i vaig obrir‑la a poc a poc. L'habitació era fosca i feia olor de bdel·li. Gairebé inapreciable, al centre, hi havia una silueta humana sentada en un vell escambell. Em vaig dirigir cap a ella quan de sobte es caigué a terra. L'havien degollat no feia massa! Just en aquell moment vaig sentir la veu tant familiar del meu amic:

A vegades els llasts cauen al centre de la diana.

Mai entendré com s'ho va fer, el fet es que vaig perdre uns preciosos grapats de monedes d'or.

bottom of page